Gaia es col·lapsa

Des de que va existir la vida a la Terra, inclús abans i tot, s’han produït canvis constants en l’entorn, el clima, la matèria i l’espai exterior. El canvi és una part essencial de la vida i la Terra necessita adaptar-se i evolucionar igual que la resta d’éssers que poblen cada un dels seus racons.
Els científics que han dedicat la seva vida a l’estudi d’aquestes modificacions i qualsevol persona que conegui les tesis o estigui al corrent de les principals problemàtiques del nostre planeta coneixerà dades on es veu que en els últims anys s’ha produït un creixement exponencial dels residus (de tot tipus) i això ha fet accelerar l’avanç del conegut canvi climàtic. Les raons son diverses, però hi ha certs factors que clarament han influït a propiciar el fenomen que a dia d’avui ha posat en alerta als experts en la matèria i a les autoritats governamentals. L’energia nuclear creada per la fissió nuclear a mitjans del segle XX va posar de manifest la capacitat humana de modificar els elements per benefici propi, un invent de dimensions increïbles i que a dia d’avui es una de les principals fonts d’energia arreu del món. No va ser fins uns anys més tard quan els accidents nuclears van esdevenir polèmica arreu del món, Espanya va ser víctima del primer accident nuclear de la història a Palomares i Ucraïna (llavors Unió Soviètica) va viure el 1986 una de les catàstrofes més grans amb l’accident de la central nuclear de Txernòbil creada tres anys abans.
La radiació que van propagar-se a l’atmosfera es calcula que va superar unes 500 vegades la de la bomba atòmica llançada a Hiroshima el 1945.Les conseqüències en la població i els territoris son encara difícils de concretar, però les prediccions més pessimistes dels ecologistes semblava que trobaven amb Txernòbil una forta base a les seves teories.
Avui es torna a parlar de Txernòbil, vint anys desprès poblacions afectades pel núvol tòxic encara son víctima de la radiació i l’esperança de vida en alguns llocs no supera els 50 anys. Reobert el debat sobre l’energia, on els artistes organitzen gales i es posicionen a favor de les polítiques d’estalvi d’energia, El Festival internacional de cinema del medi ambient a Catalunya, els acords internacionals per reduir emissions de CO2 i buscar fonts d’energia alternativa son un clar exemple de la preocupació que s’ha generat entorn del nostre planeta.
La plaga humana, com alguns diuen es descontrola i la nostra Gaia s’ofega; encara hi ha temps per frenar el consum i replantejar la situació enfront el medi tot i que per alguns els canvis son irreversibles. El que cal, diuen els experts, es una suma de petits sacrificis al costat dels grans canvis per part de les branques superiors del poder que ajudin a regular i restablir, en la mesura del possible el nostre habitat. La cimera del G-8 d’aquests dies demostra les dificultats i endarreriment polític que es viu sobretot pels interessos econòmics que encara genera l’energia nuclear.

Adán y Eva

Leyendo el texto de Vicente Verdú “El trabajo sin felicidad” me han venido a la mente las imágenes de las películas medievales que tanto me gustaban cuando era pequeña. Caballeros valientes, que luchaban por el honor, defendían su patria y eran fieles a su rey y su amada. Y aquéllas princesas sentimentales, frágiles, que esperaban pacientes en el castillo y eran sumisas a la opinión de su padre el Rey para contraer matrimonio, excepto cuando aparecía el amor; en ese caso podían ser capaces de todo: huir con el ser amado para evitar bodas indeseables o escapar de la jaula en la que vivían.

Me pregunto si ese impulso de insumisión era por la infelicidad que las rodeaba, en su mundo monótono y seguro. Tenía todo lo que podía necesitar para vivir, pero la mente necesita algo más para ser feliz. Somos seres complejos que codiciamos todo aquello que vemos o imaginamos. No podemos conformarnos si sabemos que podemos llegar a más, la sociedad nos bombardea constantemente con el consumismo y lo asocia a la felicidad.
Tanto el hombre como la mujer han trabajado lo necesario para poder vivir medianamente bien, la mujer se ha incorporado al mundo laboral porque quería cambiar sus roles y demostrar al mundo (ella misma ya lo sabía) que podía igualar a su marido.

La ciencia y la política internacional han servido a la mujer para dar a conocer de que es capaz, sin dejar de lado su parte maternal. Y más tarde, estoy segura que lo harán en los países donde a día de hoy ser mujer es sinónimo de sumisión al padre de familia. El problema es que una vez en lo alto, parece que ellas pierden el interés por mantenerse arriba y buscan formar una familia y ocuparse de ella, para demostrarse, esta vez a si mismas, que son capaces de ser buenas madres. Y lo necesitan, porque el trabajo no les da la felicidad que esperaban, porque las personas no somos más felices por ganar más, sino por aquellas pequeñas cosas, de la vida diaria a las que cada vez damos menos importancia.

A partir de hoy me he propuesto pararme a disfrutar de esos minutos libres al día, para soñar y planear placeres sencillos, un café con los amigos, una cena tranquila o un sueño reparador. Como mujer quiero la igualdad en el trabajo y en la vida cotidiana, pero no por ello voy a perder mi felicidad y mi salud, porque valoro más poder decir que estoy satisfecha con mi vida que con mi nómina. Si no que me expliquen de donde vienen tantos problemas cardiovasculares y de depresión, abramos y los ojos, y preguntémonos que es de verdad necesario para hablar de paraíso.

Libertad de expresión vs. censura

Polèmica de nuevo por la sentència que ha obligado a TVE a emitir la entrevista íntegra que Jesús Quintero le hizo a José Maria García. Para los que no estén al caso, resulta que TVE no permitió al loco de la colina emitir la entrevista completa en su programa de los lunes por contener insultos y descalificaciones a terceros.
Eso fue el 21 de febrero, pero José Maria ha llevado el asunto a tribunales que le han dado la razón...en una sentencia de 23 de mayo. Y Quintero ha visto la segunda censura a una de sus entrevistras ( la primera fue de Ynestrillas), como vive un periodista cuando le ponen límites a la libertad que la constitución le reconoce?
Pintan todo muy acorde con las leyes, y muy respetuoso con las opiniones. Todo el mundo es libre de decir lo que quiera, cuando quiera, donde quiera, pero siempre que no diga nada sobre,...Ese PERO da la vuelta a la libertad para hacer de ella una censura que me da la impresión de viajar en una máquina del tiempo hasta la época de inicio de la televisión y la premsa. Cuando cada palabra y cada imagen se miraban con lupa, todavía queda gente con ganas de supervisar los derechos de los demás.
Me alegro por José Maria García y la senténcia que le ha dado la oportunidad de que toda España viera una entrevista que se censuró en pleno siglo XXI! Por favor, que somos mayorcitos y la TV está superada...
Tampoco parezca que soy una pro-libertad 100%, si por mi fuera la donación de un riñón en un reality show estaría fuera de los límites permisibles, hasta donde llega la cordura humana, de verdad piensan hacer negocio con la salud, se estan metiendo en terreno muy delicado y ya se sabe que quien juega con fuego,...

Guanyadora: l'abstenció

Les eleccions municipals de Barcelona han vingut marcades per una fortísima abstenció, superant el rècord d e1979. Aquest 2007 nomès un 53% del cens ha acudit a les urnes per escollir als governants de la ciutat. Em pregunto la raó principal que causa aquest comportament tan legítim de tot ciutadà de no posicionar-se ni donar cap senyal per posar el seu granet de sorra en el que anomenem "democràcia".

Es cert, que amb prou feines els pensionistes arriven a final de mes, i els joves sembla que mai no tindrem una casa de propietat o un contracte de treball digne, les escoles públiques i la sanitat de l'estat cauen en picat, la immigració es descontrola,etc. Aquestes i mil històries més es viuen cada dia pels home si dones que vivim a la ciutat, i la premsa ho publica, i els polítics diuem trobar moltes solucions possibles,...ajudes econòmiques, canvi de lleis, enduriment de penes, inversió en tal.

On van a parar tots els bons propòsits? On m'espera el pis de protecció oficial?Fins quan parlarem de mileurisme? Tinc massa preguntes que la campanya electoral no em va resoldre, i si cap dels candidats es preocupa per mi, que carai m'he de preocupar jo d'ells. Total, no hi vindrà del meu vot que guanyi un o altre, no?

Si tots pensem el mateix resulta que un 48% de la població no vota, perquè ja hi està bé que la resta triin per ell, però si el Govern no funciona si que sabrà queixar-se i dir que no ho fan bé. Potser amb un vot més, el teu, haguessin canviat les coses; potser no, mai ho sabrem.

No vull semblar pro-vot, però la veritat es que m'agradaria saber el resultat que hagués sortit si el 100% dels barcelonins haguessin anant a votar, mera curiositat.

Felicitats Hereu, felicitats triparit per la reedició, i felicitats CIU pels nous regidors,...Per als ciutadans suposo que tot continuarà com sempre, aquí no ens agraden els canvis radicals, així que ha aguantar les baralles superficials i polèmiques que tan agraden a la política del nostre país i que a més serveixen per tapar sots i desviar els 'problemillas' que van sorgint de tant en tant.

En què et desocupes

En què et desocupes

El aplaudímetro electoral

No soy de las que critican lo que los demás hacen o dejan de hacer, pero si se echan flores o se ponen títulos que no merecen como es el caso de Alberto Fernández Díaz. El alcaldable para el PP en Barcelona se va Collserola a plantar un árbol, se pone el título de ecologista y pretende arrebatarle el puesto a la ecosocialista Mayol.

Más que una campaña electoral parece un juego de hundir de la flota, a ver quien consigue sumergir a los demás y mantenerse a salvo en su barquito de papel. Su objetivo no es el ciudadano sinó la oposición, y nos tienen aquí mirando un espectáculo de titeres y a la espera de ver quien se lleva más aplausos éste domingo, el 'aplaudímetro' dirá quien merece ser alcalde.

Abro el buzón de casa y veo que los políticos se acuerdan de mí, y me envian sus programas electorales impresos por si no he tenido ocasión de verlos en televisión o leérlos en prensa, éso si es ecologismo! Me alivia saber que aún no han conseguido mi correo electrónico para bombardearme con sus 'magníficos' planes para la ciudad de Barcelona. Suerte que el domingo se acaba éste desfile de mal gusto y rencores que más que buscar el avance de la ciudad, se dedica a busca los trapos sucios de los candidatos y echarse en cara los actos e ideales de unos y otros.

Barcelona de tots i per tots

Vull fer una petita reflexió sobre la ciutat de Barcelona, sentin-me barcelonina he de dir que hi ha dies que em estic orgullosa de la meva ciutat, per la platja ara que ve l'estiu, pels diferents barris que la integren i que tenen cadascun un quelcom que els fa diferents, per la gent que hi conviu, pel el turisme que hi arriba i per mil coses que la fan única.

Llàstima que cada dia em faci més pena veure com es van deixant de banda els aspectes més esencials, durant la campanya electoral sembla que amb les eleccions del proper 27 de maig tots els problemes de la ciutat vulguin anar a millor. Els polítics diuen que estan preocupats pels habitatges de la gent jove, que hi haurà escola pública per a tots i sanitat de qualitat, que es faran plans de millora urbana, i recalquen la necessitat d'inversió en movilitat.

Ejem, ja no hi confio jo en res del que diuen, en el fons després guanyi qui guanyi, farà alguna cosa de les que ha promés, per quedar bé, i la resta obrarà "a su antojo". I si li ve de gust fer un fòrum per tenir un espai buit als afores de la ciutat doncs benvingut sigui, encara que amb aquells diners es podria aver ajudat a la remodelació de barris marginals o aumentar el transport públic. Els joves necessitem habitatges però guanyen més diners venent terrenys a constructores privades que volen contruir un hotel en primera línia de mar.

No ho nego, Barcelona té moltísims ingressos del turisme ( i s'han de cuidar), una llàstima que es tracti tan bé al convidat i se'ls hi oblidin els 4 milions de ciutadans de Barcelona que malgrat tot el que he dit té un nosequè que la fa especial.